Ascensor de vaixells de Niederfinow.

Aquest relat tracta sobre la construcció de l'ascensor de vaixell denominat: Schiffshebewerk Niederfinow.

La comunicació entre l'Oder i l'Elba es realitza per una xarxa de canals, el principal dels quals va ser, fins fa cosa de mig segle, el Hohenzollern. Des de 1905, el canal Finow, que utilitzava només quatre rescloses en lloc de les 13 del primer, va permetre reduir el pas de les mateixes de 24 hores a unes 3. L'ascensor que es parla en aquest article va reduir encara més el temps emprat a salvar el desnivell existent entre l'Oder i l'Havel, aconseguint-se actualment en el temps record de 20 minuts.

La importància d'aquests canals, a més de proveir Berlín, és gran si es té en compte que posa en comunicació fluvial el port de Stettin, en el Bàltic, amb el d'Hamburg en el Mar del Nord.

En el dia d'avui és construeix un nou ascensor de vaixell, el denominat Schiffshebewerk Niederfinow Nord, aquest nou ascensor permetrà que les barcasses de contenidors puguin ser de les denominades "double-desk", este previst que entri en funcionament l'any 2016.

Aquest article ha estat extret i traduït, d'un dels llibres de la col•lecció: ATRAVES DEL ANCHO MUNDO. Selecciones para la juventut, Volumen 10, Manuel Marín & Cia.. Editors - Barcelona 1956 (Original: D 87. - Schiff übern Berg, Johannes Sigleur), regalats per el meu Pare a l'edat de 8 anys.

Joan Sigleur feia molt temps que estava en la redacció del periòdic sense que el cap de la secció li hagués encarregat un treball que valgués la pena. Feina de tisores, donar forma a telegrames i altres minúcies rutinàries per l'estil, sí; però, la qual cosa es diu un treball de creació, no havia arribat encara. Quan va venir, va sorprendre el periodista, que va témer haver comprès malament.

— Vagi a Niederfinow — li havien ordenat —, i esbrini tot el que pugui sobre un ascensor per a vaixells. Sí, no posi aquesta cara. Es tracta de substituir unes velles rescloses per un sistema d'ascensors. És alguna cosa gran, però que encara està en els seus començaments. Espavili's, i si val la pena prepari diversos reportatges. Vull animació, ambient, dades... en fi. Bona sort.

En els periòdics, potser a causa de l'enrenou que és la seva característica, no se sol concretar més. El reporter ha de buscar-ho tot per si mateix. Per això, quan Sigleur va voler assabentar-se del que ocorria en Niederfinow va trobar respostes molt vagues.

— No sabem. S'està realitzant alguna cosa gran, però els diaris no han dit encara res.

Com anaven a dir-ho si era precisament ell, Sigleur, el que havia d'informar-los?

Tot el que va aconseguir, i li va semblar poc, encara que després va resultar molt, va ser una targeta de presentació per al mestre d'escola de Niederfinow. Sigleur va posar un pijama, alguns estris més i una novel·la en un maletí, i va emprendre el seu viatge cap al desconegut, dubtant molt que en el seu trajecte es creués amb l'Èxit.

El mestre d'escola

Pot afirmar-se que de Berlín a Eberswalde hi ha tres passos, i mitjà des d'aquesta ciutat fins a Finow i Niederfinow. Des de la frontera polonesa fins al golf de Heligoland, en el Mar del Nord, Alemanya és plana com el palmell de la mà, i precisament els voltants de Berlín, des de l'Oder que constitueix la frontera actual, fins a l'Elba, una xarxa de llacs i llacunes creuats per infinitat de canals converteixen el país en un ample mapa hidrogràfic. Eberswalde està relativament prop de la frontera polonesa, al Nord de Berlín.

El cotxe es lliscava per una autopista esplèndida i, ja lluny de la populosa ciutat de Berlín, va prendre una carretera secundària que finalment va deixar a Sigleur en el poblet de Niederfinow.

El mestre d'escola era un home jove, culte i amable, que desitjava, potser des de llarg temps, poder xerrar amb un berlinès. Va ser necessari informar-lo de les xafarderies que circulaven a la capital, de les pel·lícules estrenades i de les novel·les més discutides. Després, quan ja intervenia la segona tassa de cafè, van entrar en matèria.

— Per a mi ha estat una sorpresa — va confessar el periodista — que em manessin a informar sobre vaixells en terra ferma. Confesso que al principi ho vaig prendre per una burla. Un ascensor de vaixells sembla una innocentada, i més encara en les proximitats de Berlín.

— Vostè no ignora que Berlín és un port fluvial. Actualment — va explicar el mestre — el trànsit pel riu Havel fins a enllaçar amb l'Oder és tan intens que per si solament cobreix la meitat de les necessitats de la capital.

— I jo estava convençut que el gran transport es realitzava per carretera i ferrocarril.

— El que es duu a terme per via fluvial és més lent, però calculi que un sol vaixell pot transportar unes 250 tones. Això equival a 30 camions dels grans. La cosa compensa.

Vols una mica d'història?

El mestre, acomodant-se en la seva butaca va explicar que els antics sobirans de la regió de Brandenburg van reconèixer la importància que tindria la unió del riu Havel amb l'Oder, i cap a l'any 1620 l'elector Wilhelm va fer cavar el primer canal Finow que va ser destruït durant la guerra dels Trenta Anys, encara que després Federico II ho va reconstruir en 1746. Però constituïa un problema tècnic molt important: constava de 13 rescloses.

— Comprenc. Es tractava de salvar un desnivell, i per això ara volen instal·lar un ascensor. És un problema de rapidesa?

— Un moment. L'altura és considerable, cert, però existia un altre inconvenient: el canal era massa estret per al tràfic actual i els vaixells s'acumulaven cap a Berlín.

— A més, fer que els vaixells passessin per tretze rescloses havia de costar molts diners.

— El temps sol valorar-se més que els diners en aquests casos. Un vaixell solia trigar un dia complet, o més. Algunes vegades 30 hores, prou perquè les verdures i fruites es fessin malbé. Llavors es va construir el Canal Hohenzoller que va de l'Havel a l'Oder, però més al Nord que el canal Finow, encara que gairebé paral·lel a ell.

— Solament era més ample que l'anterior?

Llavors, què es guanyava amb el canvi?

— La sèrie de rescloses es van reduir a quatre grans estancs. Amb aquest sistema els vaixells no anaven a precisar més que quatre parades. En 1905 era un avançament molt interessant. Encara que el terreny, vist en un mapa, sembla pla, no ho és tant com en matèria hidràulica seria de desitjar. Existeixen molts pujols, i en un moment s'ascendeix fins a un dic, que és el més alt del món, quant a desnivell, que existeix en un canal. Després, prop de Eberswalde, passa per un autèntic pont per salvar, per damunt, la via de ferrocarril.

— L'estalvi de temps compensava tanta instal·lació?

— Calculi-ho. Abans es trigaven 24 hores almenys; amb el Hohenzoller, ara menys de tres.

— Bé, llavors, si aquest canal redueix el temps a la vuitena part, para quina molestar-se construint ara un elevador?

— L'augment de volum del comerç i el creixement de la població han fet que aquell canal sigui també insuficient. I no per falta d'amplària o fons, sinó perquè el pas de les quatre rescloses continuava sent una pèrdua de temps considerable. El trànsit s'embotellava irremissiblement, i de tal manera que els constructors de vaixells no s'atrevien a posar quilla a noves embarcacions, segurs que més que alleujar el problema anaven a empitjorar-ho. Alguns parlaven de passar-se als seus més odiats rivals, la carretera o el ferrocarril, que per cert ja tenen bastants mals de cap per si sols.

— En essència, quin treball ha de realitzar aquest elevador?

— Es tracta de construir un ascensor que prengui una embarcació de 1.000 tones i la pugi a una altura de 37 metres. No hi ha grua, per gegantesca que sigui, capaç de realitzar aquesta proesa. Trenta-set metres és alguna cosa així com uns set pisos.

Van quedar els dos en silenci durant llarga estona. L'home s'atreveix a coses que cent anys enrere no hagués somiat ni la imaginació més febrosa. Sigleur va pensar que l'endemà anava a veure amb els seus propis ulls la realitat d'aquesta gesta de l'enginyeria.

El capatàs

Era cert; el terreny formava nombrosos pujols, i a la llum encegadora d'innombrables focus s'advertien centenars d'obrers que treballaven. Des de l'aire havia de produir la mateixa impressió que un formiguer humà. Nombrosos vagons arrossegats per locomotores esbufegant es movien amb singular rapidesa mentre retrunyien els aires variats sorolls, entre els quals destacaven l'esclafit del martell a pressió, les perforadores i el ronroneig dels camions. Les màquines de barrejar formigó rodaven sense parar.

El periodista es va apropar a un home que dirigia un sector de treballs. Portava uns papers a la mà i la seva missió semblava consistir a supervisar nombroses activitats.

El carnet de premsa va transformar la dura mirada del capatàs en amable somriure.

— Desitjaria conèixer l'estat dels treballs.

Què fan actualment?

— Alguna cosa difícil i pesada: la base de formigó. Veu aquelles caixes d'acer? Cal introduir-les a l'interior del sòl i buidar-les de terra. Es tracta de pous enormes. La terra és tova i les caixes s'enfonsen fins que aconsegueixen arribar a l'aigua subterrània. Llavors cal buidar la terra i l'aigua. Vol seguir-me?

Els treballadors s'enfonsen fins a 10 i 20 m sota el nivell del sòl. L'aigua s'ha d'eliminar a força d'aire a pressió, per mitjà de canonades. Els obrers que estan situats en el fons treballen en una espècie de càmera estanca d'aire a pressió. Solen suportar el doble de la normal en l'atmosfera. Dues vegades al dia el treball s'interromp per renovar l'aire.

»Estem traslladant una serralada, no una muntanya. Hem de moure més de milió i mitjà de metres cúbics de terra, i fabricarem uns 70 milions de metres cúbics de formigó. La base de formigó encastada en el sòl tindrà 112 m de llarg per 24 d'ample, i uns 4 d'altura. Vagi entremaliada, no és cert?

— Vostès han de gastar molta electricitat treballant de nit.

— El que es perd en llum és una part molt petita. Disposem de grups electrògens de 125 i 100 cavalls de vapor. Segueixi'm.

Des de l'alt es veia als obrers com a formigues, treballant en el fons del pou, i els sorolls de les pales arribaven esmorteïts i sords. En aquell moment es va apropar un obrer que havia saltat d'una espècie de «jeep» i va cridar unes paraules al capatàs, de les quals Sigleur només va entendre que en la columna oriental alguna cosa no estava en regla.

L'encarregat va muntar en el cotxe i el periodista li va seguir sense esperar una nova invitació. Van travessar gairebé tot el sector, en el qual bullien centenars d'obrers, i van arribar a l'extrem oriental del mateix. Les travesses, bigues i bastides d'acer i fusta semblaven perdre's en els núvols, empassades per la foscor de la nit. Abans que es detingués el vehicle, l'encarregat va saltar al sòl.

Un obrer d'una certa edat estava assegut al costat de l'entrada d'un pou amb uns auriculars posats escoltant amb gran atenció.

— Aquest és un sector perillós — va explicar el capatàs —. La columna ha estat introduïda fins a gairebé 20 m per sota del nivell de l'aigua subterrània, i la sobrepressió de l'aire és tan fort en el fons que ha de ser controlat constantment.

Es van aproximar dos sanitaris amb una llitera, i després altres dues. El capatàs va preguntar què ocorria i li van contestar que pujaven a dos obrers. En això van aparèixer en la boca del pou. Els sostenien altres companys i els seus rostres apareixien desencaixats, amb els ulls enfonsats.

Els sanitaris els van tendir en les dues lliteres i els van traslladar a la infermeria.

—La pressió en el fons és superior a les dues atmosferes, i cal aclimatar-se lentament a ella. Aquests han baixat amb massa rapidesa, però d'aquí a unes hores es trobaran bé. És un problema d'hàbit.

Ingents quantitats de formigó eren llançades a l'interior del pou, de manera que la columna creixia cap a l'interior de la Terra. Era impossible adonar-se de la marxa del treball. Es veien bastides que eren evidentment provisionals; s'extreien quantitats enormes de terra que eren evacuades per trens; en fi, un suposava que darrere d'aquest enrenou existien enginyers, geòlegs, tècnics i especialistes de totes classes.

De dia havia de semblar una ciutat sencera formada per habitatges per als obrers, oficines, tallers mecànics i elèctrics, cases per als delineants, infermeries, restaurants, bars... Fileres interminables de camions dipositaven la grava, els sacs de ciment, la sorra i tots els materials necessaris que formaven muntanyes aquí i allà. Pel canal Finow una bassa motora arrossegava diverses gavarres carregades, enllaçant així amb el petit ferrocarril.

— En alguns punts arribarem a 30 m de profunditat mentre en certs llocs les armadures d'acer s'elevaran fins a 60 m d'altura. Durant anys sencers un miler d'obrers treballaran dia i nit —. I va acabar amb aquesta pregunta —: Sap vostè per què?

— Per construir un ascensor.

— Aquest serà el mitjà, però la fi és aquest: fer que en lloc de tres hores els vaixells inverteixin... vint minuts. Val la pena, no és cert?

L'endemà Sigleur va tornar a Berlín. Aquell va ser el seu primer reportatge periodístic. No va quedar molt dinàmic perquè era un principiant en la matèria, però al cap de redacció li va agradar.

Després Sigleur va ser enviat a diferents punts, Itàlia, Espanya, i va transcórrer el temps, uns anys, passats els quals va tornar a Berlín.

El periodista dels enigmes

Quan es va trobar de nou en la redacció del seu periòdic, va preguntar a un company què era el més interessant que s'explicava, i quines novetats va haver-hi durant la seva absència.

— Vols que anem a veure alguna cosa que val la pena? Tinc algunes meravelles en cartera. Per exemple, el Servei de Control de Materials de Berlín-Dahlem. Allí hi ha una torre de fusta, molt alta, per elevar pesos amb ajuda de cables especialment construïts.

— I què és el que s'eleva?

— Res, pesos. El que interessa als enginyers que fan treballar aquesta màquina no és el que s'aixeca, sinó la resistència dels cables. Una torre, un treball enorme, només per provar uns cables.

— Em sembla una ximpleria.

— Tinc una altra cosa. Una màquina gegantesca d'uns 100 m de longitud, sens dubte la major del món, que també mou pesos tan voluminosos com una casa de diversos pisos, i només treballa per provar el comportament i la resistència de certs coixinets que han de resistir un treball de 30 anys. Milions de quilos de pes durant 30 anys.

Sigleur es va encongir d'espatlles perquè no comprenia si el seu company parlava de broma o de debò.

— I una maqueta tan gran com un habitatge? No t'interessaria veure una maqueta construïda a escala, però amb el mateix detall que una construcció gegantesca. Espera, noi, tinc una altra cosa millor. Tot el que t'he explicat pertany a un sol projecte, solament que en el fons, enterrat a 60 m sota el sòl, col·locaran un violí i algú escoltarà el seu so ... Rius, pantans, illes, camps, trens, i sota la màquina de 100 m, dels cables i els coixinets, un violí. Imagina't la ...

— Estàs parlant de l'ascensor de vaixells de Finow. Home, això m'interessa, com va el treball, va acabar ja? Sent, què té a veure el violí en tot això? Es tracta d'una broma?

—És un símil potser poc afortunat. En efecte, és el projecte de Niederfinow. La gegantesca instal·lació descansa sobre columnes assentades profundament en el sòl, però tu saps com és la terra en aquests llocs. Més que terra sembla fang, de tan esponjosa que és. A mi sempre em va semblar una quimera construir alguna cosa tan pesada i tan sòlid sobre fang, però els enginyers s'han obstinat i ho aconseguiran.

— Una construcció amb aigua en el terrat i aigua en els peus.

— Exactament, noi. Per aquesta raó han enterrat un violí, és a dir, un sistema d'auscultació sonora per la qual s'adonen de si els materials enterrats cedeixen, si es mantenen ferms o si sofreixen alguna distorsió. Pensa que un enfonsament en Finow s'acompanyaria d'una inundació. Què et sembla si demà anem a visitar les obres?

— Amb molt gust. Aquest va ser el meu primer reportatge. Haurà canviat bastant l'obra.

— Sí, moltíssim, però encara no està acabada. Es calcula que falta un any, però els enginyers més cèlebres del món sencer, que l'han visitat, s'han quedat meravellats.

L'endemà els dos periodistes van marxar a Niederfinow.

L'ascensor de càrrega constant

Una altra vegada va tornar a trobar-se Sigleur amb el formiguer de grues, trens, camions i bastides gegantesques. Una sort de remordiment li va tenallar per uns instants. Mentre ell hi havia recorregut diferents països, i oblidat per complet el que ocorria en Finow, centenars d'homes il·lusionats, amb esforç, havien fet possible que les obres es trobessin completament transformades, a punt d'acabar.

Ja no es tractava d'enfonsar formigó en el profund de pous guanyats treballosament a la sorra i a les aigües subterrànies; ara es treballava en l'aire, a considerable altura en molts casos, i l'obra tenia un perfil, es veia alguna cosa.

Aquesta vegada va ser l'enginyer Walter el que els va acompanyar. Des d'un monticle s'albirava l'estructura de la construcció.

— En primer lloc, faci's una idea del problema en general. Un canal arriba a una determinada altura i un altre canal espera 37 m més a baix. Es tracta que els vaixells passin d'un a un altre canal indistintament en un termini de temps mínim.

— El que abans de 1905 es realitzava amb 13 rescloses —va apuntar Sigleur.

— Exactament. Per a això hem col·locat el canal superior a l'altura de l'inferior, però... amb un desnivell de 37 m. S'ha construït un braç de canal artificial, d'uns 130 m de llarg. El fons d'aquest canal és del millor acer que hem pogut trobar i, naturalment, a mesura que avança pel desnivell, les columnes de ferro havien de ser més forts i segures. El canal mesura uns 30 m d'amplària, però en aproximar-se al lloc on es trobarà l'elevador, s'estreny fins a 12 m perquè l'ascensor suporti una càrrega mínima. Dotze metres no és una xifra menyspreable.

— Perdoni si dic una ximpleria, però no hagués estat més pràctic construir un dic d'aquesta amplària i deixar que el canal circulés per la seva vora superior?

— Ens exposàvem a corriments de terres, a una possible ruptura de la paret, al fred, a la pressió del vent ... En fi, els enginyers van decidir que era millor un pont. Sobre aquest pont, que serà, per tant, tot el contrari d'un pont, doncs el riu passarà per damunt en lloc de fer-ho per sota, circularà un canal de 2,60 m de nivell d'aigua.

— Llavors, el pes que ha de suportar aquest pont serà enorme.

— Unes 2.600 tones.

Els dos visitants van contemplar amb respecte les pesades planxes d'acer que les grues elevaven per construir el fons del canal. Una pluja de diminutes espurnes indicava que els soldadors treballaven sense perdre temps. Quantes tones d'acer s'invertien en aquesta operació?

Des de certa distància la construcció tenia una vaga semblança amb un animal antediluvià. Arestes enormes, llargues bigues que encara elevaven els seus dits metàl·lics a l'aire, grans galledes de ferro nu ... i un soroll i un enrenou capaç d'atordir a l'home de nervis més ferms. Vistes d'a prop, les bigues i els acoblaments semblaven monstruosos, gruixos, massissos i dignes de gegants; però, a distància, la construcció donava una sensació d'esveltesa i finor. Els sòcols de formigó, que semblaven descansar suaument en el sòl, en realitat s'enfonsaven fins a 8 m de profunditat.

— Però el que més m'intriga — va explicar Sigleur — és com funcionarà l'ascensor. Imagino que haurà de ser com una colossal banyera o piscina plena de vaixells i aigua, naturalment ... però serà precisa una potència extraordinària per fer que pugi fins a 37 m d'altura.

— En essència és com vostè diu — va somriure l'enginyer Walter —. Un recipient ple d'aigua. S'obren les rescloses i el líquid es posa en contacte amb el canal, passen els vaixells, es tanquen les rescloses i el recipient puja o baixa empalmant amb l'altre canal. No hi ha problema.

— Clar que ho hi ha — va protestar Sigleur—. Per què puja?

— Perquè uns cables tiren d'ell. Per què tiren? —v a imitar l'enginyer —. Doncs perquè uns contrapesos gegantescs col·locats al final dels cables li obliguen a pujar. És alguna cosa així com una corriola, una balança.

— Però el pes no és el mateix si en el recipient van dos vaixells buits, o bé tres carregats de pedres. Caldrà calcular el pes en cada viatge. Per què riu vostè?

— Perquè el recipient pesarà sempre el mateix. Tant si va amb cinc vaixells carregats d'acer com si no porta cap vaixell —. I davant el gest de sorpresa dels periodistes va explicar: —Han oblidat vostès la Física del batxillerat. Un vaixell sura perquè pesa igual que l'aigua desallotjada. Ara bé, si el recipient de l'ascensor s'omple d'aigua fins a certa altura, pesarà cent quilos per exemple. Col·loquem un vaixell i desborda aigua. El pes d'aquesta aigua que ha sortit és igual al pes del vaixell. Després, aquest serà un ascensor de càrrega constant sempre que tinguem la precaució de controlar l'altura de líquid. A més vaixells menys líquid, però sempre el mateix pes.

Els dos periodistes van quedar tristos perquè, en efecte, havien oblidat la Física del batxillerat. Sigleur va preguntar:

— I quin pes haurà d'elevar aquest ascensor?

— Calculem que amb el recipient, l'aigua i els vaixells ... unes 4.200 tones cada vegada. Tinguin en compte que la construcció total pesarà unes 70.000 tones. Les màquines que ho mouran, unes 7.000 més, però no creen que es necessitarà molta energia elèctrica per moure aquest mastodont. Els contrapesos anul·len el recipient; per tant, faltarà solament vèncer el frec dels cables de sustentació i el de les rodes dentades que serveixen de guia. Total, uns 300 cavalls de força. No és molt per moure 4.200 tones.

Caminant, havien arribat fins a la vora superior del pont. Un estret passadís provisional els va portar fins a l'elevador que es trobava en una fase bastant endarrerida de construcció.

— La base de l'ascensor està acabada. Poden veure en les quatre cantonades del rectangle que forma la base de la construcció alguna cosa així com unes petites casetes? En cadascuna d'elles s'instal·larà un motor de 75 HP per a l'engegada dels cables.

L'enginyer Walter es movia amb rapidesa i seguretat entre les bigues d'acer, sense importar-li l'altura ni pensar per un moment que els seus acompanyants podien sofrir vertigen. «Segueixin-me», era la paraula que emprava amb més freqüència.

Per uns esglaons de fusta van arribar fins al cim de la construcció i van sortir a un passadís exterior des del qual es dominava l'estació elevadora. Allí — els va explicar — s'instal·laria un lloc d'observació que estaria unit a diferents estacions de control per mitjà de telèfons.

— No trigarem a col·locar les rodes o discos dels cables de l'ascensor. L'obra marxa ara a major velocitat que quan fèiem de talps sota el sòl. La instal·lació dels cables serà una tasca bastant difícil. Tinguin en compte que són 128 els que s'hi han de col·locar, i en total tindran una potència capaç d'aixecar 8.400 tones, és a dir, el doble del pes calculat.

— Cadascun dels cables mesurarà 56 mm de grossor. Es componen de 6 caps d'acer enrotllats al voltant d'un eix. Cadascun d'aquests cables està format per 37 filferros, és a dir, en total 222 cables petits per formar un de gran. I després 128 d'aquests per elevar l'enorme recipient. Cadascun d'ells ha estat provat i ha donat un rendiment de 150 tones, però només haurà de suportar 22. El marge de seguretat és considerable.

— I els contrapesos?

— Cadascun d'ells mesurarà 7 m de llarg, i seran de formigó reforçat amb trossos d'acer.

— I si es trenca un cable?

— Dubto que això ocorri abans de mig segle, però encara que succeeixi, l'elevador podria funcionar igual. És més, funcionaria encara que es trenquessin la meitat.

La impressió que es portaven els periodistes era atordidora. Xifres astronòmiques, enrenou constant, i la sensació de què es construïa alguna cosa grandiosa. Com si llegís el seu pensament, l'enginyer Walter va somriure i els va acomiadar:

— No puc perdre molt temps, i encara que he passat una estona molt agradable ... no puc oblidar que això s'ha d'inaugurar dins de deu mesos.

Pel camí de retorn els dos amics amb prou feines van canviar paraula perquè el projecte de Niederfinow, o era una genialitat o resultaria una insigne bogeria.

Viatge amb vaixell

Una altra vegada els interessos de la Premsa van portar a Sigleur d'aquí cap enllà assistint a nombrosos Congressos, Conferències Internacionals, i successió inacabable de notícies i actes que constitueixen la salsa de la vida periodística.

Cert dia va tenir ocasió de conèixer a un marí anomenat Bestekorn, el qual havia perdut un braç en un desgraciat accidenti anys abans, però que havia substituït la navegació per mar per la més descansada i, pel que sembla, menys perillosa navegació fluvial. Capitanejava un vaixell de càrrega d'unes 300 tones en el qual transportava peix, malgrat la qual cosa semblava net com un iot. El seu nom era Mariantje.

Sigleur es va sentir atret per la conversa ardent del marí que havia sabut superar perfectament el lamentable accident que li va deixar manxol. En preguntar-li exactament l'índole del seu treball, el marí va contestar:

— Ara transporto peix per al sector occidental de Berlín. Un treball rutinari si no anés per l'ascensor que ho anima una mica. Abans realitzava el viatge per les rescloses, però allò era morir-se de consumpció. Ara, amb l'elevador...

— Es refereix a l'elevador de Finow?

— Exacte. Ho coneix vostè?

— Doncs clar que sí! Jo vaig escriure el meu primer article parlant de les obres que s'havien iniciat. La veritat és que no m'he acordat més d'ell i no ho he vist acabat. Paraula que m'agradaria contemplar-ho. Deu ser alguna cosa meravellosa.

— Si s'anima, li convido. Milers de vaixells ho han utilitzat. M'agradarà portar-li. Conec tots els caragols d'aquella construcció com si jo mateix l'hagués planejat.

Dos dies més tard, el periodista, convertit en hoste d'honor del capità Bestekorn contemplava des de la proa del Mariantje el paisatge que s'estenia davant els seus ulls: verds prats, campanyes, casetes vilatanes, vaques pasturant i una carretera d'aigua per la qual es lliscaven diversos vaixells d'un tonatge aproximat al del Mariantje. El capità es va apropar a Sigleur i li va advertir:

— Aviat arribarem al primer port i podrà veure quants vaixells circulen per aquests paratges. Amb l'antic sistema de rescloses l'embotellament trencava els nervis del més temperat.

El que el periodista havia cregut exageració del marí, era en realitat un port. El canal s'eixamplava i en el seu interior s'acollien quatre o cinc dotzenes de vaixells. Havien atracat en el lloc que se'ls va designar i a través de la boira matinal era possible distingir els contorns de l'elevador.

— Completament acabat — va murmurar per si el periodista.

— La pujada no dura més de cinc minuts encara que el procés total no es realitza en menys de vint. És una xifra record, el temps de fumar dues cigarretes. Prengui.

Li va allargar uns prismàtics que Sigleur es va portar als ulls. Gràcies a ells va veure, com en una visió fantàstica, els contorns de l'elevador, metàl·lics, duros, però graciosos, cada vegada més clars doncs la boira anava dissipant-se a mesura que el sol ascendia en el seu curs.

Pocs minuts més tard el Mariantje fou avisat. Li tocava el torn. Va avançar pel canal lentament, però amb seguretat, amb aquesta confiança que donen les coses sabudes i gairebé habituals. Obstaculitza pel canal inferior i a mesura que s'apropava a la massa metàl·lica aquesta es feia més impressionant. Els 6o m d'estructura, que no li donaven gran esveltesa per ser gran l'amplària i profunditat, causaven una sensació de poder, de força immenses.

Un cable accionat per un motor elèctric va agarrar la proa del Mariantje i ho va arrossegar suaument. Les dues rescloses, la del canal i la del recipient quedaven cara a cara. Com anava a realitzar-se la unió de les aigües sense que s'aboquessin?

— Observi que entre el portal del canal i el de l'ascensor hi ha un espai. Per mitjà de tubs especials, es va a omplir d'aigua fins a l'altura del nivell del recipient que és la mateixa que la del canal. Una vegada assolit... ara...

En arribar el recipient al final del seu recorregut, es van obrir les rescloses i, sense que amb prou feines es produís cap moviment en les aigües del canal, quatre vaixells que podien calcular-se d'unes 250 tones cadascun van penetrar en ell. Havien fet el salt de 37 m en cinc minuts escassos.

— Vagi ascensor, no creu? Mesura 88 m de llarg i 16 d'ample. No obstant això, sembla una banyera plena.

Aixecant el cap es veia l'estructura fèrria com si es trobessin en el fons d'un pou. Les petites casetes del maquinista — una en cada cantonada — estaven prestes a funcionar. Un home en cadascuna d'elles esperava el senyal per engegar l'ascensor.

Un suau murmuri va omplir l'espai i va repercutir amb ressò metàl·lic entre les bigues. El soroll va fer vibrar la construcció d'acer com si es tractés de cordes d'una arpa immensa. Sigleur va pensar si l'ascensor anava a pujar de cop, i va tenir un instant de por.

Dues casetes de maquinària estaven unides per mitjà d'un pont. En ell s'hi havien instal·lat els quadres de comandament i control per al curt, però delicat viatge, i un desconnectador d'emergència. El «capità» de l'ascensor estava en contacte constant amb els dos extrems del canal i amb les instal·lacions de terra ferma.

— Pugem?— va preguntar Sigleur.

Amb prou feines s'havia arrissat la superfície de l'aigua i solament un lleu tremolor indicava que l'ascensor estava en moviment. De tant en tant el lleu grinyol d'una peça de ferro, el murmuri suau dels motors elèctrics i la sensació estranya que l'armadura s'enfonsava sota terra, sota la superfície de l'aigua que romania quieta.

De gens servien totes les seguretats que feia temps li donés l'enginyer. El periodista no podia evitar el pensament de què ocorreria si els cables es trenquessin i l'ascensor, amb les seves 4.200 tones d'acer, aigua i vaixells s'enfonsés. I si el fons es foradava? I si, perdent aigua, els contrapesos llançaven l'ascensor cap a l'alt, estavellant-ho contra el sostre?

Les dents de les rodes encaixaven en els engranatges i els cables es lliscaven profusament greixats.

— El més perillós — va comentar el capità del Mariantje seria una modificació en el nivell de l'aigua. Un sol centímetre de més equival a unes deu tones. Cinc centímetres, serien tones de pes superflu.

— El control del nivell es realitza a ull?

— Seria molt exposat. Hi ha un control fotoelèctric que ho fixa gairebé al mil·límetre. I en el cas que arribessin a trencar-se tots els cables, la qual cosa és tan impossible com que caigui la Lluna, hi ha un sistema de rosques de seguretat que fixarien, com si quedés clavat, el recipient amb tota la seva càrrega en el punt del seu recorregut en què es trobés en ocórrer el fet. Això es donaria fins i tot encara que no es trenquessin els cables; per exemple, per un tall de fluid elèctric.

— Estem arribant. És el viatge més lent que ha realitzat el meu vaixell: 12 cm per segon, és a dir, mig quilòmetre per hora.

El notable d'aquesta grandiosa maquinària era veure quan poc personal precisava per al seu maneig. El cap de les quatre casetes dels motors, els dos encarregats del tancament de les comportes, el cap del pont de comandament i ... no es distingia a ningú més. Totes les maniobres estaven mecanitzades i mans invisibles premien els ressorts elèctrics de marxa, atur i control.

— Vingui a proa i veurà millor la maniobra — va convidar el capità del vaixell.

Quan l'ascensor es va detenir, la superfície de l'aigua del mateix i la del canal estaven a la mateixa altura, i dues comportes separaven ambdues masses de líquid.

Fins a ells va arribar un soroll de motors que no corresponien als de l'ascensor, i el capità va explicar que eren els que asseguraven el tancament perquè la massa d'aigua del canal no es precipités contra l'ascensor. L'espai buit entre les dues comportes s'estava omplint amb gran rapidesa per mitjà de l'aigua que fluïa d'uns tubs. Canal, espai intermedi i ascensor van formar aviat una massa fermament unida. Bastaria que les portes s'obrissin perquè les aigües es barregessin. Un marc de goma reforçat amb acer sostenia les vores de l'espai intermedi. Un altre murmuri de motors, i les comportes del recipient i del canal es van elevar al mateix temps i ascensor i via d'aigua van formar un tot unit ... a 37 m d'altura dels prats i valls.

Van ser deixades anar les amarres del Mariantje, i al mateix temps un cable d'acer va capturar la proa del vaixell impulsant-ho a entrar al canal superior. El vaixell es va lliscar per sobre del pont. Era curiós veure arbres i cultius, des de la barana de coberta, situats a diversos metres per sota de la quilla de l'embarcació.

Els dos vaixells que havien realitzat el mateix camí que el Mariantje seguien a poques braces darrere. Al lluny l'elevador anava acovardint-se, empetitint-se, mentre s'advertia clarament com iniciava una altra vegada el seu viatge cap al fons de la vall.

—Veu vostè aquesta resclosa oberta? No es tracta de tal cosa, sinó d'una porta de seguretat. Està a 300 m de l'ascensor i espero que mai haurà d'usar-se —va desitjar el capità Bestekorn —; però, si un dia ocorregués un cataclisme geològic i l'ascensor s'enfonsés desapareixent empassat per la Terra, llavors les aigües del canal caurien com una cascada sobre la vall i l'anegarien. Per evitar aquest problemàtic succés és pel que existeix aquesta resclosa de seguretat. D'exagerada seguretat, dic jo.

El capità del Mariantje, com tots els marins que tripulen vaixells fluvials pels canals que uneixen l'Oder i l'Hatzel, és un fanàtic entusiasta de l'ascensor. Quan pensen en els seus antecessors, que trigaven un dia sencer a remuntar les 13 rescloses, comprenem que els sobra raó en sentir-se orgullosos dels actuals 20 minuts.