Un relat de l'any 1958.
Ginebra és la ciutat internacional per excel·lència. Es troba gairebé totalment envoltada per la frontera francesa i, no obstant això, és suïssa. Els habitants de la Federació Helvètica són rossos, ingenus i molt intel·ligents. Quan un arriba a la meravellosa i neta ciutat, el primer que li ensenyen és «le jet d’eau». El més natural seria que mostressin al visitant el seu esplèndid paisatge, la placidesa del llac Leman, o la cultura i civisme que respiren els seus carrers, on tothom és tolerant amb els seus veïns, on encara és possible deixar una bicicleta al carrer durant diversos dies sense que aquella desaparegui....
Doncs no, la qual cosa els encanta és «le jet d’eau», un joc fins a cert punt infantil. Els carrers de Ginebra es creuen i entrecreuen salvant diverses vegades el Roïna i les blaves aigües del Leman gràcies a una veritable xarxa de ponts que semblen haver estat traçats amb la senzillesa d'un noi i la precisió d'un rellotger. Des de l'aire, l'illa de Rousseau i l'embull dels seus ponts reflectint-se en l'aigua tranquil·la produeixen un efecte balsàmic i afable. Tot és net i clar en aquesta ciutat que durant tants anys -- des de 1919 fins a 1946 -- es va esforçar, a través de la Societat de les Nacions, a mostrar al món el camí de la pau.
Ja és hora que diguem què és «le jet d’eau». Doncs simplement, un sortidor d'aigua que brolla gairebé en l'extrem d'un dels molls del llac. Exactament enfront del Grand Casino i en un lloc estratègic per on creuen les «mouettes», uns graciosos vaixells que recorren en zig-zag les tranquil·les aigües.
Els suïssos estan molt orgullosos d'ell perquè res menys que 500 litres d'aigua per segon són llançats a l'aire, i amb tanta força que arriben, quan no bufa vent, a la considerable altura de 130 m. En sortir a l'exterior, l'aigua porta una velocitat de 200 Km/hora, ja que la potència de les bombes que produeixen tal meravella és de 1.360 HP. Realment formidable, i si un aconsegueix un permís especial per apropar-se al «jet d’eau» i intenta tocar-ho amb la mà o un bastó, s'adonarà que aquest torrent cilíndric d'aigua que té el grossor d'un cos humà és tan dur com una paret. Si un atrevit fiqués el braç en el seu interior la força de l'aigua el destrossaria, i un bastó seria arrabassat per l'aire. Quan el vent escombra les aigües de Leman, «le jet d’eau» sembla un ventall i l'aigua s'escampa per la superfície del llac. Serà que els suïssos estan tan cansats de viure envoltats de bellesa natural que han necessitat crear aquesta innecessària encara que preciosa filigrana humana que és «le jet d’eau»? És possible.
Per a una persona procedent d'un país càlid i pla, o per al nord-americà acostumat a viure a les quadriculades ciutats de Texas, Saint Louis o Chicago, Suïssa és com un paradís que necessitaria la durada d'una vida humana per arribar a assaborir-se completament. Aquestes velles ciutats europees que són com l'essència d'allò més refinat i bell que han produït vint segles de cultura, posseeixen un encant indicible.
Cap dels refinaments que el confort modern ofereix a l'home es troba absent dels hotels, balnearis, trens o vaixells suïssos. No obstant això, solament a Europa és possible contemplar, per exemple, aquest vell pont de fusta tendit sobre el llac, i en què el seu interior les pintures i els enteixinat encanten al turista, com ocorre a Lucerna.
Però no ens apartem de Ginebra, ja que si ens llancem per tren, carretera o vaixell per les rutes suïsses, és possible que ens perdem, ja que no existeix racó que no tingui alguna cosa que ens subjugui poderosament. Ginebra ofereix tant a la curiositat o a l' interès del visitant que és difícil que puguem sostreure'ns al seu encant, tret que uns altres majors ens atreguin. La seva població suma uns 200.000 habitants escassos, puix que els suïssos no són partidaris de les urbs gegantes, sinó de les ciutats acollidores on la vida espiritual és possible, i qui viu en elles no se sent formiga d'un immens i impenetrable bosc.
Els rellotges, la pau, la pedagogia i la cultura han estat la preocupació dels suïssos. Encarir la seva indústria de fabricació de cronòmetres és caure en el tòpic. En acabar la II Guerra Mundial es va parlar d'instaurar la seu de les Nacions Unides en aquest país que s'havia mantingut neutral i posseïa, per tant, els elements bàsics per crear una cordialitat entre vencedors i vençuts. El vot contrari de l'URSS va fer que Suïssa quedés apartada durant un temps dels organismes de l'ONU. Resulta una autèntica paradoxa que el país de la pau per excel·lència no formi part encara de les Nacions Unides, encara que sí dels organismes que d'ella depenen. Però aquesta és una altra història.
Les festes de Ginebra tenen lloc durant el mes d'agost, i llavors és molt difícil trobar habitació en un hotel. La municipalitat edita cada setmana una guia on es troben, a més de les dades corrents i referits a la població, tots els actes que se celebren, dia per dia: Congressos internacionals, assemblees i reunions de tota índole són constants en aquesta ciutat treballadora i tolerant. Aquí va viure Calvi i aquí va néixer Joan Jacob Rousseau, un dels educadors de més fama al món de l'ensenyament. La Creu Vermella va ser fundada i té la seva seu internacional en Ginebra, el mateix que l'Oficina Internacional del Treball, i en els immensos palaus de la Societat de les Nacions es troba la seu europea de les Nacions Unides.
- Demà a les vuit partim per a Friburg - és una frase corrent als hotels ginebrins. Es canvia el nom de Friburg pel de Lausana, Berna, Montreux, etc., però el moviment, el viatge i l'excursió semblen l'ocupació fonamental dels quals arriben a aquest país on, per paradoxa, els que en ell resideixen li troben molt a gust a la seva casa.
El nostre propòsit és pujar fins a la Jungfrau (la donzella). Abans que els francesos en 1955 inauguressin el seu cèlebre telefèric del «Pic du Midi», en el qual un pot pujar fins a 3.842 m d'altura tranquil·lament assegut, l'excursió a la Jungfrau era obligada, per qui volia aconseguir el cim més alt de Suïssa sense moure's d'un còmode seient en un vagó de ferrocarril.
Deixem Ginebra, i un vaixell de vapor ens condueix fins a Lausana. El viatge pot realitzar-se també amb tren, que segueix la riba del llac Leman, però és molt més atractiu en aquest vapor que zigzagueja per aquestes aigües de somni. Una vegada a Lausana anem fins a Berna passant per Friburg. No ens detenim amb prou feines, ja que la nostra meta és l'alta muntanya. Desitgem trobar-nos en els Alps de les neus eternes.
La paraula «glacial» ens ha seduït des de nens. En la nostra pàtria vam poder visitar les valls glacials i ens delectem contemplant les polides i desgastades roques, així com el bol que van deixar les masses de gel que durant milions de segles van llepar i van fregar les dures penyes fins a deixar-les tan llises com el palmell de la mà.
«Aquí va haver-hi una glacera» eren les últimes paraules del professor de Geologia. Havia parlat de les morrenes, les pedres que el gel va arrossegant i deixa després amuntegades en el fons de la glacera, i nosaltres havíem tocat les grans roques que un dia va arrossegar la neu. Però avui tot estava mort perquè les glaceres, que van cobrir fins a la meitat d'Espanya, s'havien retirat i només era possible trobar-los a Grenlàndia, Escandinava, i en certs llocs inaccessibles per a un noi.
Ara, asseguts en aquest tren que ens porta a Interlaken pensem que podrem contemplar una glacera autèntica i enfonsar les nostres mans en el gel que avança lentament, però que no arriba a fondre's mai. La definició de «neus perpètues» és alguna cosa que ens sacseja interiorment, i quan la possibilitat d'arribar a elles no és incompatible amb el confort més refinat, es comprèn que l'atracció sigui total.
Quan en 1912 els suïssos van realitzar l'esforç tècnic extraordinari de foradar una muntanya de roca viva perquè els turistes poguessin arribar còmodament al cim nevat, es van assegurar de cop un corrent d'estrangers àvids de contemplar meravelles, corrent que no només no ha decrescut, sinó que va en vies d'incrementar-se cada vegada més.
Interlaken és una ciutat estiuenca situada a 567 m d'altura, entre els llacs Thun i Briez. No arriba als 10.000 habitants, i tenim la impressió de què tots viuen del turisme. Aquí el que interessa és prendre el tren, gens més.
Els Alps es mostren en tota la seva salvatge bellesa. Com un enorme teló de fons, els cims enfundats en la seva caputxa de neu, semblen gegants adormits que guarden la vall i els llacs. Heus aquí els principals becs que s'ofereixen al turista:
Lauberhorn............ 2.472 m.
Faulhorn................ 2.681 m.
Silberhorner........... 3.695 m.
Eiger..................... 3.970 m.
Monch................... 4.099 m.
Jungfrau................ 4.158 m.
Portem amb nosaltres un gruixut abric, i seguint les recomanacions dels fullets turístics canviem el calçat per gruixudes botes de muntanyenc. Prenem el tren, i pel que sentim, la majoria dels quals amb nosaltres pugen als vagons es dirigeixen a la Jungfrau. Ens meravella que un grup d'americans vesteixin d'estiu i les dones calcin elegants sabates de taló alt. Ho trobem «shocking», però no diem gens. A Suïssa cadascun pot fer el que li sembli, sempre que no molesti el seu veí!
A Interlaken Ost, un raval de la ciutat, hem pres un tren elèctric normal de, via estreta, que aviat es llisca per la vall de Wilderswil i arriba a Lauterbrunnen. Allí ens preguen que canviem de tren. No es tracta que el nostre s'hagi espatllat (aquesta hipòtesi no és suïssa en absolut), sinó que transbordem a un ferrocarril de muntanya. En efecte, ara el pendent és de 18 per cent. Alguns cotxes no podrien amb ella, però el nostre tren comença el seu recorregut sense aparent esforç.
Túnels i viaductes se succeeixen sense solució de continuïtat. El paisatge augmenta en grandiositat i bellesa. Passem per Wengen i Wengernalp per trobar-nos, finalment, en Kleine Scheidegg, on una altra vegada ens conviden a canviar de tren.
Kleine Scheidegg és un lloc meravellós. Ens assabentem que, sense caminar un sol pas, hem pujat fins a 2.061 m. Els americans potser tindrien raó al no canviar el seu abillament pel nostre d'alpinista ... assegut.
Cap a l'Oest, la vall s'estén en direcció a Grindelwald, i cap a l'Est es troba pràcticament bloquejat pels gels i els profunds barrancs que formen el vessant Nord de la Jungfrau, Monch i Silberhorner. Al davant, en adreça Sud, la mola impressionant, tallada, patètica i orgullosa de l'Eiger oferint la seva paret nord.
L'escalada de la paret nord de l'Eiger constitueix encara en l'actualitat la suprema gesta de l'alpinista europeu. I al davant, cara a cara, la mola de la Jungfrau coberta de neu.
- Jo no pujo fins allí, ni pensar-ho! -exclama una senyora francesa, espantada en contemplar la pel que sembla inassequible cim.
Al nostre costat dos italians comenten que no es veu per on puja el tren. Un d'ells afirma que és impossible que el tren arribi a tal altura. Parlen del Gran Sasso i no semblen molt segurs de si seria més convenient tornar a Interlaken.
El tren espera i finalment pugem tots, fins i tot la senyora francesa. Els prats que envolten Scheidegg són d'un verd brillant i en ells creixen rododendres que ara estan florits. Ramats de vaques pasturaven pels vessants, i alguns nois es persegueixen sobre munts de fenc.
Arrenca el comboi pujant per la cresta de la muntanya; a un costat la vall de Grindelwald, i a l'altre els abismes nevats. Passem per viaductes i ponts impressionants, i de sobte ens trobem en una altra estació. Els viatgers parlen amb cert nerviosisme, doncs, sembla ser una estació decisiva: Eigergletscher. Gens menys que 2.320 m. Estem ja en la roca immensa i grandiosa, l'Eiger.
- Però, està encesa la calefacció? - es meravella un dels italians en adonar-se que el radiador està calent -. Si estem en ple estiu!
En aquest ferrocarril la calefacció no s'apaga mai, mes no tenim temps de parlar perquè el tren ha arrencat i s'ha ficat en un túnel del qual ja no tornarem a sortir fins que ens detinguem en el cim. La sensació és que ascendim dins d'un passadís recte, de fort pendent, inacabable...
Al cap d'una cambra d'hora de marxa, el comboi es deté i el cap del tren anuncia que podem descendir doncs hi ha una parada de cinc minuts. Els italians es pregunten per què, i si és que es tracta d'una avaria. Els passatgers que porten entre les mans una guia es dirigeixen precipitadament cap a uns finestrals grandiosos.
- L'altra vegada que vaig pujar no vam poder veure gens per la boira - comenta algú a les nostres esquenes.
- Eigerwand és el nom de l'estació, no és cert?
Els finestrals estan oberts en la roca viva i donen sobre l'escarpada de la paret nord de l'Eiger. Ens trobem a 2.865 m. d'altitud. Les neus s'amunteguen als nostres peus i veiem també Kleine Scheidegg i els llacs de Thuner i Brienze, així com la meravellosa vall de Grindelwald, preciós com un jardí pintat per un romàntic.
Una altra vegada al tren, i deu minuts més tard de nou una estació i una altra vegada els finestrals grandiosos. Estem ara en Eismeer, a 3.160 metres d'altitud. Veiem a poca diferència d'altura els cims de més de 4.000 m. Filets de boira es llisquen als nostres peus. La neu ens envolta i pressentim el fred que ha de regnar en l'exterior. La veu del cap del tren ens adverteix que el comboi es posa de nou en marxa. Una altra vegada el túnel negre i quinze llargs minuts d'emoció perquè sabem que la propera parada ens deixarà en el terme del viatge. Per fi es deté i una veu rutinària, i calmosa, anuncia:
- Jungfraujoch!
.jpg) |
Esquema de les diferents instal·lacions de la Jungfraujoch: 1)
Estació de la Jungfraujoch; 2) Hotel Berghaus (terrassa); 3) Ascensor fins al
4.° pis; 4) Restaurant; 5) Sendera de l'altiplà; 6) Palau de Gel; 7) Entrada
del túnel de la Sphinx; 8) Casa del Turista; 9) Institut de Recerques d'Alta
Muntanya; 10) Túnel de la Sphinx; 11) Ascensor de la Sphinx; 12) Terrassa de la
Sphinx, 3.573 m.; 13) Sortida del túnel de la Sphinx; 14) Gossos polars.
|
Ens trobem en l'estació de ferrocarril més alta d'Europa, 3.454 m. Al baixar no acabem de comprendre si de bo de bo ens trobem en una estació, en el metre d'una ciutat de pedra o en un palau encantat. Potser en una fira, perquè tot és irreal. La il·luminació, la roca marró que forma el sostre i les parets, els empleats que són idèntics als de qualsevol estació del món ... Però hi ha una mica més impressionant, i és el fet de saber que ens trobem a més de tres mil metres i no veiem cap finestra que apunti a l'exterior. El viatge ha durat tres cambres d'hora, però no ens adonem que hem saltat dels alegres prats de Wengemalp, on les vaques pasturen amb els nois vilatans, a les neus perpètues d'un dels cims més alts d'Europa.
- Per aquí, senyors passatgers - anuncia un mosso d'estació.
Les senyoretes americanes segueixen caminant tranquil·lament amb les seves sabates de talons alts, i som nosaltres, els «alpinistes», els que ens sentim lleugerament desplaçats, gairebé incòmodes. Ens envolta un ambient d'ascensors, criats i rètols lluminosos. Cremem en desitjos de respirar l'aire dels cims i trepitjar neu fresca. L'excessiu confort i la mecanització que ens envolta comença a cansar.
- Tot aquest treball es va realitzar abans de la I Guerra Mundial - explica un alemany admirat.
Un ascensor ens porta fins al quart pis d'un hotel llaurat en la roca viva. Fins al moment d'abandonar-ho no hem vist el cel. És ara, en penetrar en el saló menjador, quan traiem el cap als amplis finestrals i contemplem la vista més impressionant que tenim record. No podem resistir la temptació i sortim a l'àmplia terrassa.
Neu, cims, gel i l'extensió immensa de la glacera als nostres peus ens fereix la retina. És un panorama on predomina el blanc, en el qual destaquen de tant en tant algunes pinzellades ocres i bronzejades. Els corbs revolotegen fins a la barana, i el seu plomatge negríssim ressalta amb més força sobre la neu que ens envolta.
Un cambrer pregunta si volem prendre alguna cosa. Hem de fer un esforç per comprendre que ens trobem en un hotel on regna el confort més exigent i, al mateix temps, trepitgem un dels cims que, un segle enrere, pocs alpinistes havien gosat vèncer. Cap a l'Oest queda l'Eiger que tantes vides humanes s'ha cobrat abans que els més audaços aconseguissin escalar la seva paret nord. Jungfrau queda a l'Oest, una mica més apartat però solitari, envoltat per un plomall de boira. L'hotel amb totes les instal·lacions, inclosa l'estació del ferrocarril subterrani, pertanyen al massís de la Jungfraujoch, la petita Jungfrau.
.jpg)
Falta una mica per al menjar, i el grup d'americans es dirigeix al «Eispalast», al Palau de Gel. Els seguim picats per la curiositat de veure què serà un palau de gel. Per un corredor, també subterrani, ens dirigim a una espècie de cova. Millor dit, són amplíssimes estades, veritables sales de ball obertes a l'interior de la glacera, en el mateix gel. Les parets, el sostre, el sòl, les columnes, tot és gel. Els llums que pengen del sostre estan preses en gel i, pel que sembla, per construir aquest autèntic palau no s'ha emprat un altre material que els becs i les pales. Alegres parelles de patinadors es llisquen sobre la blanca superfície.
Per primera vegada hem vist als americans lleugerament perplexos i alguna cosa agrupats, com si tinguessin fred. Les senyores de taló alt es mantenen sobre les catifes i pensen que si s'aventuren a passejar per la pista gelada no trigaran a relliscar.
Tornem al restaurant. Els italians, per un camí exterior es dirigeixen al vessant, precisament damunt del palau de gel, però no triguen a tornar. Diuen que fa massa fred.
Preferim continuar explorant aquest món que no pot dir-se purament subterrani doncs està penjat de la paret de roca a gran altura sobre l'abisme, però tampoc les construccions són exteriors i normals. La Casa del Turista i l' Institut de Recerques d'Alta Muntanya van ser construïts d'una manera rara i especial. Es va perforar la muntanya des de dins, i quan es va sortir a l'exterior, allò va ser una finestra o una terrassa, mai una porta. Les parets, les verandes o els finestrals estan materialment penjats sobre l'abisme. Hi ha una porta única per a tots: l'estació de ferrocarril.
- Si volen prendre l'ascensor, partirà de seguida.
Una taquilla, un tiquet i ens trobem ficats dins d'un ascensor cilíndric, estret, que no sabem amb certesa a on ens conduirà. Quan crèiem que anava a enfonsar-se encara més en les entranyes de la terra, veiem que es remunta i puja.
Ja estem a 3.573 m. Aquest és el Sphinx, l'estació del servei meteorològic, un edifici veritablement audaç. En el cim, on amb prou feines és possible imaginar que un paleta pugui sostenir-se, i unida a la resta del món per un ascensor que s'obre a les seves plantes, la torre i la construcció sense portes, desafia l'embat dels vents i les tempestats. El paisatge enterament nevat i la visió de la glacera de Aletsch, grandiós com un mar d'escuma, ens subjuga i atreu. Gairebé no ens atrevim a apropar-nos a la barana de l'observatori perquè l'abisme sembla cridem mentre la boira es llisca cap a l'Oest formant un mar de núvols que ens priva de veure la vall llunyana. Des de Interlaken hem ascendit, en sentit vertical, gens menys que 3.006 m.
Les oïdes ens brunzeixen perquè encara no acabem d'acostumar-nos a l'escassa pressió, però sentim una estranya alegria. Mai havíem respirat un aire tan fresc i lleuger.
- Anem a veure els gossos polars; ens sobra temps - proposa la senyora francesa, que pel que sembla s'ha animat bastant.
Una altra vegada l'ascensor ens retorna al túnel anomenat de la Sphinx, i prenent la direcció contrària a la qual ens portaria a l'estació, desemboquem ara en el camí de la glacera.
Per fi les nostres botes muntanyenques trepitgen autèntic gel mil·lenari. Est és el gel que no es fon mai, la glacera que estudiem en els nostres vells llibres de Geologia. Així van haver de ser els cims dels Pirineus quan els mamuts trotaven per terres castellanes.
Les sabates amb talons alts de les senyoretes americanes s'enfonsen en la neu i els seus acompanyants han de sostenir-les. Ara somriem satisfets del nostre equip i, com a exploradors polars, avancem pel gel a la recerca d'aventures.
Un home molt abrigat es troba en un trineu tirat per gossos esquimals. El paisatge és completament àrtic, i la il·lusió de trobar-nos a Grenlàndia, autèntica.
- Volen fer una passejada amb els gossos polars? - pregunta l'home amb aspecte d'empleat d'agència de turisme.
Ens diu el preu, un franc. Paguem, i els «polarhunde» s'engeguen. Ens abriguem amb unes mantes i ens sembla que ja formem part d'una expedició de Byrd amb rumb cap al Polo Sud. Els peluts animals troten sobre la neu amb la regularitat d'un petit tren. Ens perdrem en la immensa glacera i ens sepultarà una allau de neu? L'emoció de l'aventura ens oprimeix la gola.
Falses il·lusions, perquè un franc, encara que és suís, no dóna per a molt; els gossos tornen gropes i el trineu torna al punt de partida. La moneda, el passeig i la il·lusió polar han acabat, però hem viscut uns minuts a Grenlàndia, i això ben val la pena.
Mitja hora més tard, asseguts després dels amplis finestrals de l'hotel, el cambrer ens aboca un vinet daurat i mengem amb el mateix confort que al millor hotel de Ginebra. La neu comença a cobrir la vall i aviat ens trobem envoltats de núvols blancs. Per un moment l'hotel i la complicada i eficient organització de la Jungfraujoch sembla surar sobre un mar de núvols; després aquestes ascendeixen uns metres més i ens trobem submergits en una boira blanca, espessa, impenetrable.
A l'interior de l'hotel, del palau de gel, i en el cim de la Sphinx, la vida segueix impertorbable, sona la música, els turistes xerren, patinen o llegeixen revistes il·lustrades, i arriba un instant en què perdem la noció de què ens trobem a més de 3.000 metres d'altura.
.jpg)
Abans de posar-se l'Astre Rei, els rajos aconsegueixen dissipar per uns instants la boira i traiem el cap a la terrassa per veure brillar als últims centelleigs del sol ponent, el cim de la Jungfrau. Hem parlat potser massa de les comoditats de la Jungfraujoch. El veritable cim, la Jungfrau, es troba a 4.128 m, i fins a ella no s'arriba pel còmode sistema d'asseure's en un vagó de ferrocarril. A l'hotel existeixen guies experimentats que ajudaran als turistes a escalar el bec, però es necessitarà sempre certa preparació, un equip adequat, que es pot llogar fàcilment, i energies físiques suficients. En els cims, una diferència de 700 m sempre és considerable. Veiem que els italians es preparen per emprendre demà l'escalada ... si fa bon temps.
Hem dormit una nit en aquesta meravella de cim. Els estels tenien una lluentor més acusada i el cel era més negre. Quant al fred, era autènticament polar.
L'endemà emprenem el retorn. Els turistes americans s'han esfumat; potser estan patinant en el palau de gel, potser passegen en els trineus tirats per gossos polars.
Un grup de turistes sorpresos, somrients i extasiats de poder contemplar aquest lloc, acaba de descendir del tren. És el tràfec que no acaba mai. Nosaltres marxem i ens acomiadem d'aquests cims, ho fem amb certa enyorança.
Una altra vegada el túnel i el tren que descendeix, la vista en Eismeer i Eigerwand. Després, en Kleine Scheidegg, en lloc de prendre el tren de Lauterbrunnen pugem a un altre comboi que baixa per Alpiglen, una vall deliciosa situada immediatament sota l'Eiger, i arribem a Grindelwald. Un altre canvi de tren, i a la nit dormim ja en Interlaken.
Per pura curiositat anoto en un gràfic les altures aconseguides durant aquest viatge.
De nit somiem amb les velles imatges que tots ens forgem dels Alps. No hem vist cap gos de Sant Bernat amb la cantimplora plena de rom per reanimar als viatgers perduts. Somiem en una nit fosca, vagant per la neu, sense queviures, malalts, i quan la silueta del gos dels monjos agustins se'ns apropa, una gossada de gossos polars l'espanta. Els gossos polars, volen cobrar un franc per un glop de rom i ... per sort despertem aviat.
Encara estem a Suïssa, un país meravellós, amb ferrocarrils tan encantadors com els seus llacs i les seves valls, i on, sense caminar un pas, un turista pot ascendir a més de 3.000 metres d'altura en pocs minuts. En realitat val la pena provar-ho.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
