ATSF - Locomotora Sèrie EMD F7

Atchison, Topeka and Santa Fe Railway

Aquestes locomotores dissenyades al principi per donar tracció a tren de mercaderies van fer-se famoses traccionan els trens de viatgers "Super Chief"  i  "El Capitan" de la companyia Santa Fe.

Les locomotores F7 pertanyen a una gran família de locomotores diesel-elèctriques de la  divisió Electro-Motive de General Motors (EDM).  Aquesta família de locomotores formada per les F3, F7 i F9, amb dues versions:  els models A amb cabina de conducció i els models B sense cabina (booster).

Foto Bill Weibel

Característiques tècniques:

Sèrie:  F7

Rodament:  BB

Unitat construïdes : 2366 (A) i 1483 (B)

Any de construcció:  1949 a 1953

Amplada carril: 1435 mm

Tracció:  Diesel-elèctrica

Longitud entre topalls:  15.440 mm (A) i 15.240 mm (B)

Pes:  112,2 tm

Potencia: 1100 kW

Motor:  EDM 18-567B

Motors de tracció: 4 X EDM D-27-B

Generador: EDM D-12  

Fabricades per:  General Motors Electro-Motive Division (EMD) i General Motors Diesel (GMD, Canada)

Nota: Les principals companyies van utilitzar models d'aquesta sèrie:

Atchison, Topeka and Santa Fe Railway

Boston and Maine Railroad

Baltimore and Ohio Railroad

Chicago, Burlington and Quincy Railroad

Chesapeake and Ohio Railway

Denver and Rio Grande Western Railroad

New York Central Railroad

Fins a un total de'una cincuentena mes d'empreses

Foto J Hunt

LA MORT ENS TREPITJA ELS TALONS

 Aquest article ha estat extret i traduït, d'un dels llibres de la col·lecció: ATRAVES DEL ANCHO MUNDO. Selecciones para la juventut, Volumen 1, Manuel Marín & Cia.. Editors - Barcelona 1956 (Original: Wir furhren dem Tod davon, H.G.Gaebert), regalats per el meu Pare a l'edat de 8 anys.

Minuts abans de les tres de la tarda, amb estricta puntualitat, el ràpid de Nova York abandona l'estació de Rochester. El dia és pesat i gris, i l'atmosfera està carregada d'electricitat. Els potents motors Dièsel ronquen sordament mentre en la cabina de comandament, Fred Young, un dels conductors més experts del ferrocarril «New York Central Railway» acciona els comandaments que llançaran al monstruo d'acer a gran velocitat sobre els acerats rails. En engegar-se el comboi s'obre la portella del departament del conductor i penetra en ell el cap del tren, Wilton, el semblant del qual mostra preocupació mentre contempla el cel amb aire pensatiu.

— Aquest temps no m'agrada gens, Fred - exclama a tall de salutació.

— Ni al meu tampoc - respon el seu company —. Mira a l'Est; els núvols s'arremolinen i es fan més denses per moments. Què penses tu, Wilton?

— Doncs que em sembla que haurem de fer front a un tornado. El cap de l'estació acaba de preguntar-me per telèfon si tot segueix sense novetat, i li he contestat que sí. No obstant això, no perdis de vista els senyals i apressa't quan puguis.

L'expert conductor del ràpid no respon, però en el seu fur intern pensa que donaria qualsevol cosa per haver deixat enrere Siracusa. Si la tempesta enxampés al tren a les muntanyes podria donar-los un seriós disgust. Amb el seny frunzit contempla a la seva esquerra la llisa superfície del llac Ontàrio, per sobre de les aigües del qual els núvols presenten un tint verdós com si estiguessin carregades de verí. En la campanya l'atmosfera és aclaparadora.

No obstant això, no hi ha temps per a perdre tirant llambregades als costats de les paral•leles d'acer. Cal llançar el tren a 60 milles per hora abans d'arribar a Fairport. Els poblets i les granges apareixen i desapareixen amb tal rapidesa que amb prou feines es distingeixen els seus contorns. La foscor és cada vegada major, i una vegada deixat enrere la ciutat de Palmira cal encendre el reflector. No apareixen colors vermells a la vista i les estacions van quedant enrere. L'aspecte de la regió no deixa lloc a molts dubtes; anuncia que va a formar-se un tornado, un cicló.

A l'interior de la cabina de comandament el temps sembla transcórrer amb exasperant lentitud; falten encara 11 quilòmetres per arribar a Nerwark, però el cervell de Fred treballa a la mateixa velocitat que la marxa del comboi

— Ens falta encara mitja hora per arribar a Clyde, i una vegada passat aquest lloc ens internarem a les muntanyes ... Precaució !

A 100 metres de distància un cercle negre indica precaució. El vent bufa molt fort en contra; la seva velocitat és d'unes 140 milles i pel que sembla procedeix del Nord de Buffalo.

El conductor tira una ràpida ullada al mapa i sufoca una maledicció en descobrir que el tornado avança en direcció a la via del ferrocarril.

Sense tornar el cap, fitxa la mirada en les paral•leles que a la llunyania semblen per fi trobar-se, exclama:

— El millor que podem fer és intentar avançar-li abans que ens fiquem en la plana ..., suposant que ens deixi el camí lliure.

Wilton assenteix en silenci i abandona la cabina. Cal tornar als cotxes, puix que els passatgers no han d'assabentar-se del perill que plana sobre el comboi.

Les rodes giren com a eixelebrades sobre els rails i la velocitat del gegantesc cuc d'acer augmenta per moments. L'agulla tremola a prop ja de les 120 milles. La silueta de l'estació de Nerwark apareix i desapareix en un instant; el comboi porta set minuts d'avançament sobre l'horari previst. Si la via està lliure pot, ser que tot surti bé. Fred prem nerviós el botó de la sirena i fa sonar el xiulet a curts intervals, com dient: «Fora de la via! Pas lliure! Fora de la via!».

Núvols espessos s'arremolinen damunt mateix del tren i la foscor s'accentua per moments a pesar que encara falta molt per a l'hora del crepuscle. El marcador de velocitat assenyala les 100 milles per hora, i els poderosos motors ronquen embravits.

Wilton apareix de nou, amb una gran preocupació reflectida en el seu semblant. Dirigeix una mirada al marcador de velocitats, una altra a l'aspecte amenaçador del temps, i després exclama:

— Nerwark ha comprès el senyal i ens deixarà via lliure fins a Siracusa. Pots córrer quant vulguis, però no oblidis que alguna cosa molt lletja se'ns aproxima per l'esquena.

— Per favor — demana  Fred — mira cap enrere i digues-me quina tan a prop tenim el cicló. Jo no puc apartar els ulls de la via.

Wilton treu el cap per la finestreta i no pot contenir una exclamació:

— Dimonis! Ara sí que va de bo de bo. Ho tenim pràcticament damunt. Noi, dóna-li a l'accelerador; «això» s'aproxima a una velocitat superior a les 140 milles.

Wilton es trasllada a l'altre costat de la cabina i dirigeix les seves mirades cap al Sud.

— Allà a baix es veu un altre cicló, però pel que sembla es dirigeix més cap a l'Est i s'aparta del nostre camí. No obstant això, ens queden els dos de l'Oest.

El primer dels dos tornados s'ha aproximat i el seu aspecte assembla el d'un gegantesc tub penjat del cel. A estones avança completament vertical, després s'inclina i adopta formes capritxoses sempre girant vertiginosament sobre si mateix. És com si el dit immens d'un gegant furgués la terra, formant a la seva al voltant un núvol groguenc. S'apropa ... s'aproxima inexorablement, i és molt poca la distància que li separa del comboi.

— ¿ No pots anar més de pressa? — pregunta Wilton, amb la veu feta fallida per l'angoixa del moment.

Fred assenteix sense poder articular paraula i empeny la palanca del gas fins al màxim. El comptador de velocitat marca ara més de 100 milles (una mica més de 160 quilòmetres per hora). El tren corre com una fletxa d'acer, però el núvol negre, udolant sobre la via fèrria, s'aproxima mostrant el seu embut infernal. Avança fen un ziga-zaga, com una enorme fera que fes salts a dreta i esquerra.

Des del tren no és possible contemplar l'espectacle, però la terra que deixa després de si queda convertida en un desert de pols, i els pobles i caserius en un informe munt de ruïnes i enderrocs. L'aire està saturat de un soroll infernal que fa doldre les oïdes, i dominant-ho tot el rugit insuportable del cicló desencadenat. El fragor pot comparar-se al que produeix una esquadrilla d'avions de reacció llançant-se en picat.

Entre els dos homes tancats en la cabina no es creua cap paraula, però tots dos saben que mentre el tren avanci segur i ràpid, sense sacsejades, el tornado es mantindrà a les seves esquenes. Amb la mirada fitxa i el cap obstinat i baixa, el conductor només distingeix els centelleigs metàl•lics dels rails. A l'interior dels cotxes, els passatgers per ventura llegeixin la premsa o remullin la seva gola amb una Coca-Cola; per ventura dormitegen o conversin sobre els seus negocis ... La seva vida està ara en mans del conductor, i Fred Young sent la gran responsabilitat del moment; és una desenfrenada carrera contra la mort.

De sobte, en la imaginació de Wilton es reprodueix una escena que va contemplar fa anys en Moorhead (Minnesota) quan va anar amb un tren de socors a prestar ajuda a un comboi que havia estat fregat ... Solament fregat, per un tornado. Els pesats vagons del tren ràpid estaven en la cuneta de la via convertits en un informe munt de ferros retorçats, a pesar que cadascun gravitava com 65 tones sobre el sòl. Va haver-hi llavors molts morts i ferits ... Ocorreria avui la mateixa tragèdia? L'evocació adquireix caràcters tan vius que Wilton no pot evitar un crit angoixat:

— Mira, Fred!

 — Què vols pregunta el seu company.

— No ... gens. Ha estat una al•al·lucinació.

I Wilton avança el bust per observar el camí. Quants minuts faltaran encara per vèncer o morir?

— Les cases de Savannah volen per l'aire en aquests moments; estreny fort la palanca i corre quan puguis. Tret que ocorri un miracle ...

La via gira en direcció als turons prenent corbes suaus. Sembla com si la providència s'apiadés del tren boig que fuig desesperadament de la mort. Les corbes duren poc; una altra vegada la recta i el comboi vola a 160 per hora, una velocitat que Fred Young mai havia aconseguit en la seva vida.

— A quina distància ho tenim? — pregunta amb ànsia.

— A unes 5 milles. Ara es dirigeix cap al Nord, i tret que canviï d'adreça no pot ja aconseguim.

Fred respira alleujat. Ja falta poc per arribar a Siracusa i allí serà necessari fer parada. No és possible mantenir semblant Velocitat durant tant temps.

El tren discorre per vessants de Pujols i els rails es despleguen en corbes amples i perllongades; és un terreny de pau i calma. Però, en sortir de l'última corba ... el cor els fa un violent salt en el pit. Enfront d'ells, en el mateix centre de la via, s'alça la columna oscil·lant d'un tornado.

— Això és el fi — crida Wilton amb veu escanyada, abatent el cap amb desànim.

— Encara queda una esperança - respon Fred amb energia —. Agarra't fort ... o millor vés-te'n a la sala de màquines. Només ens queda una possibilitat de salvació: vaig a travessar el tornado.

— Estàs boig? Travessar un cicló! Això és llançar-se en els mateixos braços de la mort. Medita, per favor! Espera...!

— No hi ha una altra alternativa, Wilton.

 En efecte, no cap altra solució. Què una altra cosa podria fer-se? Plantar cara a la mort potser equivalgui a una possibilitat de vèncer-la.

Les rodes tornen a girar a velocitat creixent per segons; l'agulla que assenyala la del tren ha arribat al topall. En un instant, el comboi es llança contra la base del sinistre embut. Pols, terra i vent formen un carrusel infernal coronat per negres núvols. Els trons assemblen salves d'artilleria disparades a cau d'orella; la pressió en els timpans és dolorosíssima. Ara el que importa és no perdre el sentit mentre es travessa el tornado. El tren envesteix amb la rapidesa d'una bala contra la massa infernal ... sona un soroll de cristalls estellats ... tot el tren cruix ominosament i se sacseja com si un gegant hagués descarregat la seva mà sobre el sostre ... alguna cosa densa i amenaçador flota davant de la finestreta.

I de sobte, el miracle ... un silenci gairebé absolut. El tren sembla lliscar sobre una via folrada de vellut. Al voltant, tot apareix sumit en una foscor absoluta. El poderós fes del reflector amb prou feines aconsegueix a il·luminar uns pocs metres, i la llum, com si fos pols daurada, és absorbida per una negror densa, palpable...

La sensació aclaparadora ha durat poquíssims segons. Ara torna a escoltar-se el soroll tronador i les oïdes tornen a doldre d'una manera insuportable. La locomotora segueix avançant impulsada per la potència dels seus motors. El tren és empès violentament pel costat esquerre, i per un instant dramàtic les rodes d'aquest costat deixen de recolzar-se en la via.

—  Ara ve el final — exclama Wilton, amb veu amb prou feines audible a causa de l'estrèpit, convençut que la força brutal aixecarà la massa de ferro i l'estavellarà contra les roques.

 Però el comboi es resisteix a ser derrotat i les rodes tornen a lliscar copejant amb duresa la via. El tren ha resistit la feroç escomesa. Fred fa un esforç, aparta els ulls de la finestreta i un gemec escapa dels seus llavis: a la seva esquerra mancada part de la paret de la cabina i pel forat penetra el vent xiulant. La finestreta dreta ha resistit a pesar que nombrosos impactes mostren la rudesa dels cops rebuts.

Les llums de Siracusa apareixen al lluny. La llum vermella indica parada. Els frens d'aire comprimit entren en funcions i el comboi va perdent velocitat gradualment, para de tenir-se al fi en l'estació.

El cap de l'estació s'ha precipitat a la trobada del comboi, ha obert la portella de la cabina, i la seva veu denota l'ànsia que li embarga en preguntar:

 — Ha ocorregut alguna cosa?

 — No; per aquesta vegada, no - respon Fred amb accent una miqueta irònic —. Només ens hem lliurat de la mort. Vegi si hi ha algun passatger ferit o commocionat. Però, on està Wilton?

 — Aquí, noi — respon l'al·ludit, trepitjant la ferma andana, però trontollant com si estigués begut —. En realitat, no estic molt segur d'estar mort o viu.